En el present article, l'autor Juana Maria Sancho Gil fa una profunda crítica vers la formació del professorat en matèria de noves tecnologies i la necessitat d'orientar aquesta formació cap a una vessant molt més integral on els docents siguin capaços de canviar el seu rol dins de l'aula i abandonar la tradicional i arcaica tasca de transmissors i repetidos d'informació. En definitiva, és necessari fer el canvi que reclama l'autora, amb el propi títol de l'article, és a dir, fer un ús de les TIC perquè aquestes siguin TAC o el que és el mateix "com convertir les potents i cada dia més sofisticades eines de la informació i la comunicació en instruments per a l'aprenentatge i el coneixement".
A la vegada, hem de ser conscients que, vivim en una societat on el concepte innovació s'adjudica allò novedós o desconegut fins el moment, quan realment això és un error. En aquest sentit es pronuncia Bosco (2008:12) quan afirma que malauradament avui en dia "la innovació consisteix en la utilització de l'últim artilugi tecnològic producte de l'avenç de la ciència". Així, doncs, sota el meu punt de vista penso que no podem ser tan superficials i conformistes, hem d'anar més enllà entendre que innovar no només depèn només de l'eina que fem servir sinó també de COM la fem servir nosaltres. Sancho Gil afirma que "Avui el quid de l'ensenyament i l'aprenentatge no és transmetre allò que un sap, sinó possibilitar que l'altre pugui aprendre".
Penso que aquesta és una idea molt allunyada de la que tenen una part molt important dels nostres docents, és a dir, no podem oblidar que una gran, gran part del professorat del nostre país ha estat format en un temps diferent i sota una cultura ben distinta, en la qual el professor/a era la persona que ho sabia tot, l'encarregada de transmetre la informació. En una societat digital com en la que vivim, on les TIC estan a l'ordre del dia en qualsevol àmbit i, encara més, en l'educació, ens trobem amb un grup de professors que es veuen totalment desvinculats d'aquestes eines i instruments perquè no han nascut amb elles, ni s'han format, en definitiva no els pertanyen.
Davant d'una problemàtica com aquesta, sembla més que evident i necessària la reformulació de la formació del nostre professorat, de manera que aquests no només tinguin un domini instrumental de les noves tecnologies sinó que coneguin les diferents estratègies amb les quals poden desenvolupar les seves classes. Més concretament (Sancho Gil, 2008), "el professorat necessita sentir que controla la situació tant des d'un punt de vista tècnic com pedagògic. A més d'ésser conscient de la dificultat que implica el convertir les TIC en TAC". D'altra banda, considero que és important fer veure a la gent, a la societat i al col·lectiu de professorat en concret, que no se'ls hi requereix res més que el que la nostra cultura implica, que no és altre cosa que una constant adaptació al medi de manera que ens puguem mantenir en tot moment actualitzats.
Parlant ja des d'una visió més professional del pedagog que no pas com a estudiat i lector de l'article en qüestió, personalment apostaria en tot moment per un canvi en el nostre model educatiu, un canvi que evolucionés cap a una perspectiva constructivista de l'ensenyament, on la interacció entre iguals i també amb els docents fos la principal font de coneixement. És precisament en un context com aquest, que nosaltres com a (futurs)professionals podrem treballar per una major inclusió de les TIC a les aules fent un és d'aquestes responsable, innovador i, sobre tot, pedagògic.
